El que els pares transmetem als fills

Amb l’article el que els pares transmetem als fills donem la benvinguda a la nova col·laboradora de totnens, la Laia Delriu, psicòloga infantil. La Laia Delriu dirigeix el centre Infantil Dintell de Barcelona, on acompanya i assessora a famílies amb nens petits en el seu procés de creixement. L’article reflexiona sobre com, de manera voluntària, o a vegades no tant, transmetem als fills valors però també dubtes. Els pares som el model dels fills en la seva primera etapa i això comporta gran satisfacció però també una enorme responsabilitat.

 

 

El que els pares transmetem als fills. Els pares com a models.

El que els pares transmetem als fills

Des de fa un temps; més ben dit, des de ja fa uns anys, en la meva pràctica diària amb les famílies i en observacions que faig (al parc, amb els amics..) m’he adonat d’un aspecte en els models de relació dels adults amb els seus progenitors que, des del meu punt de vista, no deixa de tenir importància.

Em refereixo a  allò que transmetem el adults, el que els pares transmetem als fills. Moltes vegades, sense adonar-nos, i sense tenir mala intenció. Amb les nostres accions, comentaris, mirades o amb els gestos estem  influint i “mediatitzant” una conducta espontània i, sobretot, innocent dels nostres petits.

Els pares són per als fills el seu mirall. Som les persones en qui es fixen i les persones que tenen com a models. Som, també, les persones a qui estimen més del món  i per tant tenim una responsabilitat envers els models que els oferim. No és cap ximpleria pensar que si nosaltres adoptem una actitud temerosa davant una nou esdeveniment o davant d’una situació nova, és ben probable que els nostres fills es vegin influïts per aquesta manera d’afrontar-se a les noves situacions. Sense oblidar, però, que hi ha un component genètic en els caràcters i que hi ha aspectes que ja ens venen donats per l’herència dels nostres pares. Si a tots aquests ingredients hi sumem el  sentit comú, un aspecte que està en les nostres mans, podem ajudar, o no, a que els nostres fills vegin les coses des d’una altra perspectiva.

 

Posem exemples

El que els pares transmetem als fills

Pensem en una situació molt concreta. Al voltant dels 2 anys (a vegades una mica més, o abans) els nens comencen a plantejar situacions que potser abans no havien passat. Poden arribar les primeres pors.  Aquesta és una etapa “normal” del creixement, com tantes altres, i forma part del fer-se gran i evolucionar com a persona. És cert, i no vull que ningú em mal interpreti, que els hem d’atendre, escoltar i ajudar. Però també és cert, que és molt important que els ajudem amb la nostra actitud.

Quan una família comenta: “és que ara té por a les nits, es desperta, està inquiet…” i ho fem davant del nen que ho està escoltant i sentint tot, no és aconsellable. Certament allò que està passant és real i aquella família necessita expressar-ho i busca ajuda. El primer que sempre els dic és: “procureu que no senti massa la paraula por”.

Hem de tenir una mica de prudència i vigilar el que parlem davant dels nens. Amb això què vull dir? doncs que estem donant un significat nou a una paraula que potser per al nen no la tenia. Ara el nen sap que quan es parla d’allò “de la por” passen coses. Correm el risc que ho utilitzi com una “arma de poder”, i que s’aprofiti de la situació.

Encara recordo una d’aquelles frases cèlebres dels nostres pares, que estaven impregnades de saviesa i sentit comú!. Quan tenia por, el meu pare sempre em deia: “La por no existeix te la fas tu”. Encara que jo era una mica més grandeta, aquella frase m’ha acompanyat al llarg dels anys. Una frase que m’ha ajudat en molts moments a superar-me i a créixer com a persona. És un exemple més de la transmissió que els pares fem als nostres fills.

 

Buscar l’equilibri

Sempre dic, i mantinc, que és molt difícil, com a pares, trobar el punt just d’equilibri i mesura en tot. El més sensat és estar atents, observar i actuar amb prudència. Hem de tenir present que el que nosaltres diguem o fem tindrà unes conseqüències directes en les accions dels nostres fills.

La nostra actitud és molt important, i com ja he comentat, tenim una responsabilitat.

El que els pares transmetem als fills

Posem un altre exemple. La introducció d’una activitat nova com ara piscina, mugendo, bàsquet o qualsevol altre activitat té un procés d’adaptació. Pot ser que els primers dies al nen li costi anar-hi o adaptar-se. Si el primer dia que fa l’activitat tenim la mala sort que en surt descontent o no li ha agradat podem fer dues coses. Quedar-nos amb la versió que allò no és per a ell i, com que no li ha agradat es pot deixar l’activitat. Però també podem fomentar un esperit lluitador tot encomanant-li entusiasme. Així aprendrà que a vegades cal un sacrifici i un temps d’espera perquè tot surti com volem. Si passat un temps prudencial encara detectem que no en surt convençut ni content de l’activitat el millor és parlar amb ell. Sempre podem intentar trobar una solució raonada. Si els hi expliquem les coses, els nens acaben entenent-les.

Ànims!

 

Laia Delriu, psicòloga infantil

veure més apunts de psicologia infantil

#totnensPsicologia

fotos pixabay.com

 

Save

Save

Save

Save

Save

Save